En les entrades anteriors hem comentat documents que ens ofereixen referències bàsicament de caire individual o a nivell familiar: el naixement i el matrimoni.
Actualment estem acostumats que l'administració pública disposi de les nostres dades en quan a filiació, lloc de naixement, estudis, residència, etc. Són les dades que podem trobar al padró d'habitants, per exemple, o al cens electoral a partir d'una edat determinada. Però això no ha estat sempre així.
Hem d'esperar a ben entrat el segle XIX quan es farà el primer cens de població amb la finalitat estadística que ara ens és familiar. Serà el 1857 quan es regularà legalment l'elaboració de censos i padrons d'habitants i es farà el primer sota aquesta regulació, si bé hi haurà canvis metodològics importants al llarg dels anys. Després seguiran els de 1860, 1877, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991...
Així, com podem saber quants érem i on érem en dates anteriors a les d'aquests censos? Tenim dos antecedents: el cens d'Aranda, de 1768, i el de Floridablanca, de 1787. Tant el comte d'Aranda com el marquès de Floridablanca responen al perfil d'aristòcrata il·lustrat del segle XVIII que des del seu càrrec polític enceten actuacions modernitzadores de l'administració pública.
Tenim dades de més enllà? Si reculem fins el 1368 trobarem els recomptes de població que ens ofereixen els fogatges. No són censos en el sentit que els entenem ara i no tenen una regularitat en la seva realització. Neixen amb una finalitat fiscal per tal de proveir de recursos el patrimoni reial.
Entre uns i altres fogatges hi ha diferències importants en quan als criteris per a la seva confecció i pel que fa al repartiment de les càrregues fiscals relacionades. En tot cas, com indica el nom, es comptabilitzen focs o cases, fet que permet una certa aproximació al nombre d'habitants d'un indret, però sempre de manera estimativa, segons el nombre de persones que fixem com a mitjana per foc i, tenint en compte el seu caràcter fiscal, cal contemplar també la possible ocultació.
Dins els arxius parroquials novament trobem un tipus de document que ens donarà pistes sobre els habitants d'un lloc, el seu nom, el de la seva casa, a vegades professió, etc. Això sí, sempre referit als majors de set anys, que era l'edat en la qual els nens i nenes prenien la primera comunió.
Ens referim a les anomenades llibretes de comunió o de compliment pasqual, que trobem habitualment a partir del segle XVI.
Es tracta d'un document senzill en el seu format, que no forma part dels llibres sagramentals com els de baptismes, matrimonis i defuncions, però amb una gran riquesa informativa. La seva funció original era el control sobre els integrants de la parròquia pel que feia a la seva obligació anual de combregar.
Agafarem com a exemple dues d'aquestes llibretes de l'Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gelida. En aquest cas corresponen als anys 1578 i a 1605 i ens permeten veure el potencial de cara al coneixement de la població de forma força detallada, no solament en quan al nombre de persones, sinó d'altres aspectes com la distribució i nom de les cases, oficis, etc.
En cada cas trobem al peu del nom de la casa, que habitualment apareixen ordenades per barris i en un sentit geogràfic, el nom de les persones que l'habiten i el parentiu amb el cap de casa. A vegades s'esmenta l'ofici, com ara teixidor, fuster, mosso...
Més enllà de la funció per a la qual van ser creades, aquestes llibretes constitueixen sovint un dels primers rastres que ens dibuixen la fesomia d'un poble i la imatge dels seus habitants.
