Però si retrocedim en el temps ens trobarem amb situacions força més complicades pel que fa a la propietat o, si volem ser més precisos, a la possessió i explotació de bens, ja sigui una casa o un camp, posem per cas.
Fem un salt fins a finals del segle XVI, per exemple, tot i que el que comentarem ho trobarem des de l'època feudal fins a l'extinció dels drets senyorials, ja ben avançat el segle XIX. Escollim en aquest cas un tipus de document avui totalment en desús, però de gran importància per conèixer molts detalls sobre les persones, els bens, la seva possessió, la seva explotació, etc.: el capbreu.
El que per a nosaltres avui és relativament simple, com tenir la propietat plena o compartida en algun percentatge amb altres titulars, es complica quan ens traslladem al món feudal. Per quina raó? Per l'existència de dos formes de propietat o domini sobre un bé immoble que avui ens poden resultar d'allò més estranyes: el domini directe i el domini útil.
Què significa això? Un fet tant singular com que sobre un mateix bé immoble hi ha dos tipus de propietat, l'una depenent de l'altra. Veiem un exemple. El 1598 Eloi Llopard, fuster, i Francesca Gana, muller, declaren posseir "Tota aquella part de casa de pertinences del mas Papiol a la plaça de l’església de St. Miquel. Limita a l'Est amb tinences de Bernat Salvany, teixidor, al Sud amb el camí que va del castell de Gelida a l’església de Sant Miquel, a l'Oest amb honors de Joan Martí i al Nord amb honors de Bernat Salvany. Peça de terra dita lo Ferriginal: Est amb honors seus i de Marquesa Despalau que foren de Bartomeu Torrents, Sud amb l’oliverar de Joan Mas, Oest amb honors dels cònjuges Elies i part amb honors de la vídua Boixó i al Nord amb el cementiri de l’església de Sant Miquel i part amb l’església de Sant Miquel."
Pàgina d'un capbreu de Gelida, de 1598
Aquesta declaració no és exactament el mateix que una escriptura actual ja que en aquest cas ni l'Eloi ni la Francesca en són propietaris en el sentit que ho podem entendre avui. En el seu cas direm que en tenen el domini útil, però el domini directe correspondrà a un altre titular: aquell que tingui els drets senyorials i que en el seu moment va fer l'establiment del bé immoble en favor d'algú.
Prenguem per cas que el senyor de Gelida, en un moment determinat, va concedir a un avantpassat de l'Eloi o la Francesca el domini útil de la casa i de la terra que esmenten ambdós en la seva confessió. No significa que els vengués aquestes propietats, sinó que les hi va concedir a perpetuïtat a canvi d'una entrada inicial i un cens anual, també perpetu. D'aquesta manera el posseïdor del domini útil podrà fer ús del bé tant per a la seva explotació com per a transmetre'l en herència als seus successors, com fins hi tot vendre'l, tot i que amb algunes condicions i obligacions. Però el domini directe sempre serà a mans de qui va fer l'establiment, és a dir, la concessió. En aquest cas el senyor de Gelida en el moment de l'establiment, i després, els seus successors.
Veiem que a canvi del domini útil cal fer, però, el pagament anual d'un cens. Pot ser una quantitat en diners, un tribut en espècie o una combinació d'ambdós. Per exemple, el pagament anual de cinc sous i dues gallines, que habitualment es fixava per a una data assenyalada de l'any, ja fos Nadal o una festivitat de la localitat.
Per tant tenim que l'emfiteuta és aquell que posseeix el domini útil sobre un bé immoble, que li ha estat concedit pel senyor directe a canvi d'un cens. Un procés que s'escripturava en un document conegut com a carta precària o establiment.
I el capbreu? En aquest context, era imprescindible que el senyor directe mantingués i acredités la possessió, de la possible prescripció de la qual se'n podria aprofitar el beneficiari de l'establiment. Per això era obligat capbrevar en períodes inferiors als trenta anys, en el cas dels senyors laics. I en què consistia capbrevar?
Capbrevar era la confessió que havien de fer els emfiteutes reconeixent les prestacions que devien al senyor directe. Confessió que es duia a terme davant de notari i era obligada sempre que el senyor ho exigís. D'aquesta forma el senyor directe garantia el manteniment del seu dret de cobrament del cens establert i, alhora, identificava si s'havien dut a terme transmissions per a les quals tenia dret de cobrar el lluïsme, que era la quantitat que corresponia al senyor quan l'emfiteuta havia fet un traspàs onerós del bé.
Com podem observar en el breu text que hem transcrit com a exemple de confessió, la informació que proporciona el capbreu és d'una gran riquesa, no tant sols en relació als béns immobles. Un fet que fa aquests documents altament valuosos com a font històrica.
Prenguem per cas que el senyor de Gelida, en un moment determinat, va concedir a un avantpassat de l'Eloi o la Francesca el domini útil de la casa i de la terra que esmenten ambdós en la seva confessió. No significa que els vengués aquestes propietats, sinó que les hi va concedir a perpetuïtat a canvi d'una entrada inicial i un cens anual, també perpetu. D'aquesta manera el posseïdor del domini útil podrà fer ús del bé tant per a la seva explotació com per a transmetre'l en herència als seus successors, com fins hi tot vendre'l, tot i que amb algunes condicions i obligacions. Però el domini directe sempre serà a mans de qui va fer l'establiment, és a dir, la concessió. En aquest cas el senyor de Gelida en el moment de l'establiment, i després, els seus successors.
Veiem que a canvi del domini útil cal fer, però, el pagament anual d'un cens. Pot ser una quantitat en diners, un tribut en espècie o una combinació d'ambdós. Per exemple, el pagament anual de cinc sous i dues gallines, que habitualment es fixava per a una data assenyalada de l'any, ja fos Nadal o una festivitat de la localitat.
Per tant tenim que l'emfiteuta és aquell que posseeix el domini útil sobre un bé immoble, que li ha estat concedit pel senyor directe a canvi d'un cens. Un procés que s'escripturava en un document conegut com a carta precària o establiment.
I el capbreu? En aquest context, era imprescindible que el senyor directe mantingués i acredités la possessió, de la possible prescripció de la qual se'n podria aprofitar el beneficiari de l'establiment. Per això era obligat capbrevar en períodes inferiors als trenta anys, en el cas dels senyors laics. I en què consistia capbrevar?
Capbrevar era la confessió que havien de fer els emfiteutes reconeixent les prestacions que devien al senyor directe. Confessió que es duia a terme davant de notari i era obligada sempre que el senyor ho exigís. D'aquesta forma el senyor directe garantia el manteniment del seu dret de cobrament del cens establert i, alhora, identificava si s'havien dut a terme transmissions per a les quals tenia dret de cobrar el lluïsme, que era la quantitat que corresponia al senyor quan l'emfiteuta havia fet un traspàs onerós del bé.
Com podem observar en el breu text que hem transcrit com a exemple de confessió, la informació que proporciona el capbreu és d'una gran riquesa, no tant sols en relació als béns immobles. Un fet que fa aquests documents altament valuosos com a font històrica.
