En un dels primers programes d'aquesta sèrie comentàvem com a partir del Concili de Trento, el 1563, s'estableix que de forma obligatòria tots els rectors de les parròquies han de portar els llibres de baptismes, defuncions i matrimonis.
D'aquests tres llibres hem comentat el que constituïa un dels primers, sinó el primer rastre: el de baptismes. També el que fa referència al matrimoni. Ens queda per comentar el de defuncions. Però és aquest el darrer dels rastres? De fet no. O no sempre. En alguns casos, ho veurem, potser sí, però en altres encara el rastre en els documents anirà més enllà del moment de la mort.
Avui ens centrarem però en els anomenats llibres d'òbits. Aquests presenten una singularitat ja que de fet es concreten en dos de diferents: els que registren les defuncions dels adults i els que ho fan de les criatures. En aquest segon cas reben el nom de llibre d'albats o de pàrvuls i registren les defuncions de les criatures que morien abans d'haver rebut la primera comunió. No es tracta d'una edat fixa, estricta, però se situava habitualment a l'entorn dels set anys. Un cop rebuda la primera comunió es considerava que ja tenien ús de raó i passaven a ser considerats com a adults als efectes del registre de la defunció.
Quedaven fora d'aquest recompte les criatures que morien sense haver estat batejades. En aquest cas es considerava que anaven al llimb i, per tant, no s'enterraven al cementiri i no en constava registre.
Cal tenir en compte que fins pràcticament el segle XX la mortalitat infantil presenta taxes extraordinàriament elevades, de manera que la mort de criatures era un fet molt habitual. L'estudi conjunt de les parròquies de Sant Sadurní d'Anoia, Sant Pere de Riudebitlles, Gelida i Subirats, donen per a 30 anys del segle XVI i pels segles XVII i XVIII un total de 4.404 defuncions d'albats, que representen el 45,6% del total de les morts documentades. D'aquestes morts, 427 corresponen a morts neonatals, és a dir, ocorregudes dins el primer mes de vida del nadó*.
Però, què ens diuen els registres de defunció? De forma general, ens assenyalen el nom i cognoms del difunt, el lloc de procedència, la data de la defunció, l'edat, l'estat civil, els noms i lloc de procedència dels pares, el nom dels cònjuges i origen i, en molts casos, la causa de la mort. A més, ja sigui per iniciativa del mossèn que feia la inscripció, ja per esdevenir-se algun fet singular o destacable, a vegades les inscripcions s'acompanyen del relat de fets concrets, com una pesta, una inundació, un terratrèmol, etc. També podem trobar referències al tipus d'enterrament que s'ha fet, segons el que es pagava per aquest: un enterro major, mitjà, menor o ínfim o gratia amore.
Pàgines del llibre d'òbits de l'arxiu parroquial de Gelida (1592-1673) Es poden veure algunes inscripcions de defunció, juntament amb l'import dels serveis funeraris.
Pel que fa a les morts naturals, segons les èpoques es constaten causes com al pesta, a finals de la dècada de 1580, altre cop a mitjans del segle XVII; la verola, amb força impacte cap a 1782 a Sant Pere de Riudebitlles. En els registres apareixen referències com "mal incurable", "mal gra a la boca", "mal de costat", "feridura"...
Prenem alguns exemples de la parròquia de Gelida. El 17 de desembre de 1587 es registra la mort d'un "pobre que fou trobat mort a la palissa de Pere Llopart". El 10 d'abril de 1589, una "pobra strangera que morí al moli". El 5 de maig de 1606, un fadrí que van trobar mort "en una cova prop de la font de Vall Vardina". El 12 de maig de 1610, "un fadrí que trobaren mort al Noia". El 24 de maig de 1613, "lo moliner draper al qual mataren las massas del moli". El 26 de juliol de 1622, "un mosso que estava al moli draper que ofega a Noya". El 23 de gener de 1641, Antoni Valls, "de desgracia devant la porta de sa casa... lo qual mataren els castellans". El 13 de febrer de 1648, Isidre Forés, "doncell lo qual mori desgraciadament perquè caygue de cavall y trecas lo coll". El 28 de febrer de 1655, Pere Puig, "minyo que anava acaptant, fill de Fracncesch Puig, pages de la plana de Vich del lloc de Manlleu... es troba mort a la palissa den Terme".
La llista i els detalls podria ser molt extensa i no solament referida a morts violentes o sospitoses. Quasi bé cada inscripció ens permet conèixer la causa de la mort, si be no sempre identificable sota els paràmetres mèdics actuals. En tot cas amb dades suficients per conèixer aspectes mèdics, sanitaris i molts altres relacionats amb la situació social, períodes de violència i guerra...
Tot plegat constitueix una font de dades d'un valor extraordinari que fa imprescindible que els fons documentals dels arxius parroquials siguin gestionats d'una manera adequada, preferiblement en centres d'arxiu que disposin dels mitjans adequats i facin possible el fàcil accés dels investigadors.
* Seguim aquí dades que proporciona la tesi doctoral de Miquel Angel Alvarez (1992): Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant Sadurní d'Anoia, Sant Pere de Riudebitlles, Gelida i parròquies de Subirats (Alt Penedès).
