Més enllà de la mort

En el darrer programa ens preguntàvem si el darrer rastre d'una vida podia ser la inscripció de la defunció als llibres d'òbits de les parròquies. Des del punt de vista documental no és pas sempre així. Encara podem trobar dos tipus de documents que donen referència de la vida d'una persona, dels seus béns i les seves voluntats: els testaments i els inventaris post mortem.

De tots dos el més conegut, pel seu ús encara més freqüent actualment, és el testament. El testament té el seu origen en les disposicions personals per regular la successió d'una persona després de la mort. Així, en el seu origen era presents fonamentalment en els entorns aristocràtics. A l'entorn de l'any 1000 els trobem a casa nostra emesos ja per pagesos, moltes vegades per documentar les seves deixes a l'església, però també ja posteriorment per organitzar la successió i la transmissió hereditària dels béns, tot i que en part aquest dos aspectes venien sovint assenyalats ja pels capítols matrimonials en una societat on, com ja vam veure, s'havia imposat la figura de l'hereu.

De la mateixa manera que els capítols matrimonial, el testament es dictava davant de notari, el qual l'incorpora als seus protocols. Excepcionalment, a falta de notari, s'acceptava la possibilitat de testar davant del mossèn d'una parròquia, el qual acompanyat necessàriament de testimonis, actuava a la manera de notari. Aquest fet explica l'abundant presència de testaments en els arxius parroquials.

Primera pàgina d'un testament de 1673

El repartiment dels béns entre els hereus i la responsabilitat dels difunts davant els seus deutors donarà lloc a un altre tipus documental d'extraordinària importància per la seva riquesa informativa: els inventaris post mortem. Com indica la seva denominació, es tracta de la relació dels béns que posseeix una persona en el moment de la seva mort. Una relació elaborada pel notari i que fa referència a tot tipus de béns. Així, més enllà dels bens immobiliaris, recullen fins l'últim detall, amb referències a la indumentària, mobiliari, estris de cuina, llibres, instruments, etc. I això habitualment amb independència de l'estatus social de la persona.

Per tot plegat aquesta font proporciona una informació immillorable per conèixer les condicions de vida, la mentalitat i molts altres aspectes de la societat de cada època a un nivell de detall que d'una altra forma seria impossible. Prenem aquí l'exemple d'un inventari estudiat per Josep Bosch (en podeu seguir els detalls aquí) a través del qual és possible conèixer el contingut d'un celler de la família Clapers de Vilafranca del Penedès, el 1457, al carrer de la Font:

«...un cup de cabuda de 30 càrregues o més, amb set cèrcols, amb la seva aixeta de fusta, el follador (servia per trepitjar el raïm) i la caixa; les bótes: una bóta de fusta, grossa, amb cabuda de cinc càrregues, de vuit cèrcols; dues bótes mareses; mitja bóta amb una mica de vinagre; un carretell amb cabuda d’una càrrega; tres embuts; una gerra de dues anses de cabuda d’una portadora; gerra petita de fang; un refredador (recipient per a refrescar el vi); tres parells de portadores; un parell de semalers (els pals per traginar les portadores). Dins del celler hi trobem altres objectes que no tenen res a veure amb el vi, com ara, un maç (barra de fusta que serveix per a cascar la canya del cànem damunt l’agraner); un tiràs (serveix per arreplegar el gra o la palla damunt l’era); una arna per tenir abelles; una pala dolenta; un banc gran que està davant del cup; un banquet petit de sis o set pams de llarg...»

I encara podem fer esment d'una altra font documental, tot i que en aquest cas no sobre paper o pergamí, però vinculada al rastre després de la mort: les inscripcions funeràries. Les làpides que encara avui trobem als nostres cementiris amb els noms de persones, famílies, dates de naixement i mort... Unes inscripcions que tenen els seus antecedents a l'antiguitat més llunyana, des de l'antic Egipte, fins a la presència romana a casa nostra.

Prenem també en aquest cas un exemple vilafranquí (en podeu conèixer els detalls aquí ): una làpida amb inscripció a les dues cares, l'una romana, del segle segon, i una de medieval, del segle XIII. Veiem la traducció de les dues inscripcions:

Inscripcio romana:
Consagrada als Deus Manes a Juni Eutiquetes pare piadosíssim que visqué 75 anys Junia Eutícia, filla piadosíssima, dedica aquesta làpida.
Inscripció medieval:
Descansa en aquest túmul Berenguer de Lilet Ell va construir i dotà aquesta cel·la i Capella. Dormi i ressorgeixi en aquell que perdona els pecats amén.

Làpida funerària conservada al Vinseum

I un darrer rastre: les pròpies restes físiques, possible objecte d'estudis antropològics que ens proporcionen informació detallada sobre les característiques físiques, edat, sexe, patologies, genètica...