Ego arxius

Al llarg dels darrers mesos hem anat desgranant un seguit de referències als rastres que han deixat les vides dels nostres avantpassats en documents que es creaven amb independència de l'acció directa dels protagonistes, com ara els registres de baptisme, matrimoni o defunció, o resultat d'una acció volguda, com els capítols matrimonials o els testaments.

Però tenim altres rastres que podem qualificar de més íntims, com la correspondència o les memòries personals, i d'altres que s'han fet presents i han pres cada dia més relleu i molt vinculats a l'aparició de tecnologies específiques.

Comencem pels primers. La correspondència és, sense cap mena de dubte, una de les fonts més riques i interessants per conèixer aspectes personals que difícilment sortirien a la llum en documents amb finalitats de caràcter administratiu. Com conèixer sentiments i opinions personals, l'evolució d'idees o de les mentalitats? És en quest tipus de documents, situats en una esfera més personal, els que ens permeten l'aproximació. És on trobem el diàleg entre les persones implicades.

Certament podem trobar correspondència amb un caràcter més formal. Era habitual disposar i aprendre a partir de manuals de correspondència que ens oferien models des de la declaració amorosa a l'expressió del condol. Però el propi model ja ens està reflectint una mentalitat, una visió de les coses.

Hi ha altres rastres de tipus personal que ja hem esmentat, com les memòries o diaris. Menys abundants que la correspondència, certament són molt més rics per la intimitat a la qual fan referència, si bé per la seva mateixa característica acostumen a ser obra d'uns sectors socials determinats que, entre d'altres coses, implica la capacitat de lectura i escriptura. Una capacitat molt menys estesa a la societat del que ho és avui i que, per tant, ens dóna accés al coneixement d'una part concreta de la societat i també sobre persones que han tingut una inquietud per generar aquest tipus de documents, el que segurament ja les fa diferents d'una majoria.

Dèiem, però, que l'aparició de tecnologies específiques ha afectat a la producció d'aquests testimonis més personals. Segurament un dels més rellevants ha estat la fotografia. La irrupció d'una tecnologia que permet la captura d'un instant esdevé una autèntica revolució que inicialment porta a una extraordinària formalitat. La captació d'aquest instant porta als protagonistes a una formalització que es palesa en l'escenografia i la postura dels fotografiats. Fins hi tot en les primeres èpoques, s'estén el costum de capturar el record de la persona fotografiant els difunts.

Fotografia familiar dels inicis del segle XX

Una primera popularització de la imatge fotogràfica combinada amb la correspondència, serà l'aparició de les postals. Posteriorment l'abaratiment de les càmeres fotogràfiques i la industrialització dels processo de revelat i positivat donarà lloc a la gran expansió de la fotografia més enllà dels àmbits professionals o especialitzats.

Anvers i revers d'una postal enviada el 1910. Crida l'atenció el text del revers, escrit en dues direccions que s'entrecreuen

Menys comuns són els registres sonors, si bé la difusió primer del cinema domèstic i posteriorment del vídeo, va obrir un nou ventall de possibilitats on es combinen so i imatge en moviment.

Tot aquest panorama s'ha vist capgirat quasi be de cop amb l'aparició de les tecnologies digitals. La correspondència ha deixat pas al correu electrònic, a la missatgeria instantània, a les xarxes socials... L'evolució dels aparells de telefonia, que ja han deixat de ser només això, ha desbordat la possibilitat d'obtenir imatges fixes i en moviment, so, textos, etc., i la manera de compartir-los, alhora que es configura un altre sentit de la intimitat, d'allò personal, que progressivament porta cap a una construcció premeditada de la pròpia imatge, fins a parlar de la nostra identitat digital.

Tot un repte pel que fa a la conservació, la tria i l'explotació de tota aquesta informació, de tots aquest rastres que, alhora, s'enfronta amb un dret fins fa poc mai reivindicat: el dret a l'oblit.

Tot plegat, des de la carta tradicional fins al vídeo penjat a You Tube ens porta al que ara s'anomenen ego arxius. Aquest conjunt de documents personals on es barregen l'espontaneïtat amb la premeditació i la intimitat amb l'exhibicionisme.

Més enllà de la mort

En el darrer programa ens preguntàvem si el darrer rastre d'una vida podia ser la inscripció de la defunció als llibres d'òbits de les parròquies. Des del punt de vista documental no és pas sempre així. Encara podem trobar dos tipus de documents que donen referència de la vida d'una persona, dels seus béns i les seves voluntats: els testaments i els inventaris post mortem.

De tots dos el més conegut, pel seu ús encara més freqüent actualment, és el testament. El testament té el seu origen en les disposicions personals per regular la successió d'una persona després de la mort. Així, en el seu origen era presents fonamentalment en els entorns aristocràtics. A l'entorn de l'any 1000 els trobem a casa nostra emesos ja per pagesos, moltes vegades per documentar les seves deixes a l'església, però també ja posteriorment per organitzar la successió i la transmissió hereditària dels béns, tot i que en part aquest dos aspectes venien sovint assenyalats ja pels capítols matrimonials en una societat on, com ja vam veure, s'havia imposat la figura de l'hereu.

De la mateixa manera que els capítols matrimonial, el testament es dictava davant de notari, el qual l'incorpora als seus protocols. Excepcionalment, a falta de notari, s'acceptava la possibilitat de testar davant del mossèn d'una parròquia, el qual acompanyat necessàriament de testimonis, actuava a la manera de notari. Aquest fet explica l'abundant presència de testaments en els arxius parroquials.

Primera pàgina d'un testament de 1673

El repartiment dels béns entre els hereus i la responsabilitat dels difunts davant els seus deutors donarà lloc a un altre tipus documental d'extraordinària importància per la seva riquesa informativa: els inventaris post mortem. Com indica la seva denominació, es tracta de la relació dels béns que posseeix una persona en el moment de la seva mort. Una relació elaborada pel notari i que fa referència a tot tipus de béns. Així, més enllà dels bens immobiliaris, recullen fins l'últim detall, amb referències a la indumentària, mobiliari, estris de cuina, llibres, instruments, etc. I això habitualment amb independència de l'estatus social de la persona.

Per tot plegat aquesta font proporciona una informació immillorable per conèixer les condicions de vida, la mentalitat i molts altres aspectes de la societat de cada època a un nivell de detall que d'una altra forma seria impossible. Prenem aquí l'exemple d'un inventari estudiat per Josep Bosch (en podeu seguir els detalls aquí) a través del qual és possible conèixer el contingut d'un celler de la família Clapers de Vilafranca del Penedès, el 1457, al carrer de la Font:

«...un cup de cabuda de 30 càrregues o més, amb set cèrcols, amb la seva aixeta de fusta, el follador (servia per trepitjar el raïm) i la caixa; les bótes: una bóta de fusta, grossa, amb cabuda de cinc càrregues, de vuit cèrcols; dues bótes mareses; mitja bóta amb una mica de vinagre; un carretell amb cabuda d’una càrrega; tres embuts; una gerra de dues anses de cabuda d’una portadora; gerra petita de fang; un refredador (recipient per a refrescar el vi); tres parells de portadores; un parell de semalers (els pals per traginar les portadores). Dins del celler hi trobem altres objectes que no tenen res a veure amb el vi, com ara, un maç (barra de fusta que serveix per a cascar la canya del cànem damunt l’agraner); un tiràs (serveix per arreplegar el gra o la palla damunt l’era); una arna per tenir abelles; una pala dolenta; un banc gran que està davant del cup; un banquet petit de sis o set pams de llarg...»

I encara podem fer esment d'una altra font documental, tot i que en aquest cas no sobre paper o pergamí, però vinculada al rastre després de la mort: les inscripcions funeràries. Les làpides que encara avui trobem als nostres cementiris amb els noms de persones, famílies, dates de naixement i mort... Unes inscripcions que tenen els seus antecedents a l'antiguitat més llunyana, des de l'antic Egipte, fins a la presència romana a casa nostra.

Prenem també en aquest cas un exemple vilafranquí (en podeu conèixer els detalls aquí ): una làpida amb inscripció a les dues cares, l'una romana, del segle segon, i una de medieval, del segle XIII. Veiem la traducció de les dues inscripcions:

Inscripcio romana:
Consagrada als Deus Manes a Juni Eutiquetes pare piadosíssim que visqué 75 anys Junia Eutícia, filla piadosíssima, dedica aquesta làpida.
Inscripció medieval:
Descansa en aquest túmul Berenguer de Lilet Ell va construir i dotà aquesta cel·la i Capella. Dormi i ressorgeixi en aquell que perdona els pecats amén.

Làpida funerària conservada al Vinseum

I un darrer rastre: les pròpies restes físiques, possible objecte d'estudis antropològics que ens proporcionen informació detallada sobre les característiques físiques, edat, sexe, patologies, genètica...

L'últim rastre?

En un dels primers programes d'aquesta sèrie comentàvem com a partir del Concili de Trento, el 1563, s'estableix que de forma obligatòria tots els rectors de les parròquies han de portar els llibres de baptismes, defuncions i matrimonis. 

D'aquests tres llibres hem comentat el que constituïa un dels primers, sinó el primer rastre: el de baptismes. També el que fa referència al matrimoni. Ens queda per comentar el de defuncions. Però és aquest el darrer dels rastres? De fet no. O no sempre. En alguns casos, ho veurem, potser sí, però en altres encara el rastre en els documents anirà més enllà del moment de la mort.

Avui ens centrarem però en els anomenats llibres d'òbits. Aquests presenten una singularitat ja que de fet es concreten en dos de diferents: els que registren les defuncions dels adults i els que ho fan de les criatures. En aquest segon cas reben el nom de llibre d'albats o de pàrvuls i registren les defuncions de les criatures que morien abans d'haver rebut la primera comunió. No es tracta d'una edat fixa, estricta, però se situava habitualment a l'entorn dels set anys. Un cop rebuda la primera comunió es considerava que ja tenien ús de raó i passaven a ser considerats com a adults als efectes del registre de la defunció.

Quedaven fora d'aquest recompte les criatures que morien sense haver estat batejades. En aquest cas es considerava que anaven al llimb i, per tant, no s'enterraven al cementiri i no en constava registre.

Cal tenir en compte que fins pràcticament el segle XX la mortalitat infantil presenta taxes extraordinàriament elevades, de manera que la mort de criatures era un fet molt habitual. L'estudi conjunt de les parròquies de Sant Sadurní d'Anoia, Sant Pere de Riudebitlles, Gelida i Subirats, donen per a 30 anys del segle XVI i pels segles XVII i XVIII un total de 4.404 defuncions d'albats, que representen el 45,6% del total de les morts documentades. D'aquestes morts, 427 corresponen a morts neonatals, és a dir, ocorregudes dins el primer mes de vida del nadó*.

Però, què ens diuen els registres de defunció? De forma general, ens assenyalen el nom i cognoms del difunt, el lloc de procedència, la data de la defunció, l'edat, l'estat civil, els noms i lloc de procedència dels pares, el nom dels cònjuges i origen i, en molts casos, la causa de la mort. A més, ja sigui per iniciativa del mossèn que feia la inscripció, ja per esdevenir-se algun fet singular o destacable, a vegades les inscripcions s'acompanyen del relat de fets concrets, com una pesta, una inundació, un terratrèmol, etc. També podem trobar referències al tipus d'enterrament que s'ha fet, segons el que es pagava per aquest: un enterro major, mitjà, menor o ínfim o gratia amore.

Pàgines del llibre d'òbits de l'arxiu parroquial de Gelida (1592-1673) Es poden veure algunes inscripcions de defunció, juntament amb l'import dels serveis funeraris.

Dins les parròquies que hem comentat, s'identifiquen 165 morts per causes violentes, a les quals se sumen 92 més que hi semblen vinculades. 21 de les morts violentes corresponen a homicidis. Altres causes de mort violenta són per arma de foc, penjament, traumatismes, enverinament, asfíxia, causes bèl·liques...

Pel que fa a les morts naturals, segons les èpoques es constaten causes com al pesta, a finals de la dècada de 1580, altre cop a mitjans del segle XVII; la verola, amb força impacte cap a 1782 a Sant Pere de Riudebitlles. En els registres apareixen referències com "mal incurable", "mal gra a la boca", "mal de costat", "feridura"...

Prenem alguns exemples de la parròquia de Gelida. El 17 de desembre de 1587 es registra la mort d'un "pobre que fou trobat mort a la palissa de Pere Llopart". El 10 d'abril de 1589, una "pobra strangera que morí al moli". El 5 de maig de 1606, un fadrí que van trobar mort "en una cova prop de la font de Vall Vardina". El 12 de maig de 1610, "un fadrí que trobaren mort al Noia". El 24 de maig de 1613, "lo moliner draper al qual mataren las massas del moli". El 26 de juliol de 1622, "un mosso que estava al moli draper que ofega a Noya". El 23 de gener de 1641, Antoni Valls, "de desgracia devant la porta de sa casa... lo qual mataren els castellans". El 13 de febrer de 1648, Isidre Forés, "doncell lo qual mori desgraciadament perquè caygue de cavall y trecas lo coll". El 28 de febrer de 1655, Pere Puig, "minyo que anava acaptant, fill de Fracncesch Puig, pages de la plana de Vich del lloc de Manlleu... es troba mort a la palissa den Terme".

La llista i els detalls podria ser molt extensa i no solament referida a morts violentes o sospitoses. Quasi bé cada inscripció ens permet conèixer la causa de la mort, si be no sempre identificable sota els paràmetres mèdics actuals. En tot cas amb dades suficients per conèixer aspectes mèdics, sanitaris i molts altres relacionats amb la situació social, períodes de violència i guerra...

Tot plegat constitueix una font de dades d'un valor extraordinari que fa imprescindible que els fons documentals dels arxius parroquials siguin gestionats d'una manera adequada, preferiblement en centres d'arxiu que disposin dels mitjans adequats i facin possible el fàcil accés dels investigadors.


* Seguim aquí dades que proporciona la tesi doctoral de Miquel Angel Alvarez (1992): Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant Sadurní d'Anoia, Sant Pere de Riudebitlles, Gelida i parròquies de Subirats (Alt Penedès).

Propietats: Què tenim? Com ho tenim? Què hi tenim?

Qualsevol de nosaltres que siguem propietaris d'un habitatge tindrem un document (l'escriptura notarial) que en dona fe. Escriptura que farà referència al protocol notarial en el qual consta i alhora s'acredita la nostra titularitat.

Però si retrocedim en el temps ens trobarem amb situacions força més complicades pel que fa a la propietat o, si volem ser més precisos, a la possessió i explotació de bens, ja sigui una casa o un camp, posem per cas.

Fem un salt fins a finals del segle XVI, per exemple, tot i que el que comentarem ho trobarem des de l'època feudal fins a l'extinció dels drets senyorials, ja ben avançat el segle XIX. Escollim en aquest cas un tipus de document avui totalment en desús, però de gran importància per conèixer molts detalls sobre les persones, els bens, la seva possessió, la seva explotació, etc.: el capbreu.

El que per a nosaltres avui és relativament simple, com tenir la propietat plena o compartida en algun percentatge amb altres titulars, es complica quan ens traslladem al món feudal. Per quina raó? Per l'existència de dos formes de propietat o domini sobre un bé immoble que avui ens poden resultar d'allò més estranyes: el domini directe i el domini útil.

Què significa això? Un fet tant singular com que sobre un mateix bé immoble hi ha dos tipus de propietat, l'una depenent de l'altra. Veiem un exemple. El 1598 Eloi Llopard, fuster, i Francesca Gana, muller, declaren posseir "Tota aquella part de casa de pertinences del mas Papiol a la plaça de l’església de St. Miquel. Limita a l'Est amb tinences de Bernat Salvany, teixidor, al Sud amb el camí que va del castell de Gelida a l’església de Sant Miquel, a l'Oest amb honors de Joan Martí i al Nord amb honors de Bernat Salvany. Peça de terra dita lo Ferriginal: Est amb honors seus i de Marquesa Despalau que foren de Bartomeu Torrents, Sud amb l’oliverar de Joan Mas, Oest amb honors dels cònjuges Elies i part amb honors de la vídua Boixó i al Nord amb el cementiri de l’església de Sant Miquel i part amb l’església de Sant Miquel."

Pàgina d'un capbreu de Gelida, de 1598

Aquesta declaració no és exactament el mateix que una escriptura actual ja que en aquest cas ni l'Eloi ni la Francesca en són propietaris en el sentit que ho podem entendre avui. En el seu cas direm que en tenen el domini útil, però el domini directe correspondrà a un altre titular: aquell que tingui els drets senyorials i que en el seu moment va fer l'establiment del bé immoble en favor d'algú.

Prenguem per cas que el senyor de Gelida, en un moment determinat, va concedir a un avantpassat de l'Eloi o la Francesca el domini útil de la casa i de la terra que esmenten ambdós en la seva confessió. No significa que els vengués aquestes propietats, sinó que les hi va concedir a perpetuïtat a canvi d'una entrada inicial i un cens anual, també perpetu. D'aquesta manera el posseïdor del domini útil podrà fer ús del bé tant per a la seva explotació com per a transmetre'l en herència als seus successors, com fins hi tot vendre'l, tot i que amb algunes condicions i obligacions. Però el domini directe sempre serà a mans de qui va fer l'establiment, és a dir, la concessió. En aquest cas el senyor de Gelida en el moment de l'establiment, i després, els seus successors.

Veiem que a canvi del domini útil cal fer, però, el pagament anual d'un cens. Pot ser una quantitat en diners, un tribut en espècie o una combinació d'ambdós. Per exemple, el pagament anual de cinc sous i dues gallines, que habitualment es fixava per a una data assenyalada de l'any, ja fos Nadal o una festivitat de la localitat.

Per tant tenim que l'emfiteuta és aquell que posseeix el domini útil sobre un bé immoble, que li ha estat concedit pel senyor directe a canvi d'un cens. Un procés que s'escripturava en un document conegut com a carta precària o establiment.

I el capbreu? En aquest context, era imprescindible que el senyor directe mantingués i acredités la possessió, de la possible prescripció de la qual se'n podria aprofitar el beneficiari de l'establiment. Per això era obligat capbrevar en períodes inferiors als trenta anys, en el cas dels senyors laics. I en què consistia capbrevar?

Capbrevar era la confessió que havien de fer els emfiteutes reconeixent les prestacions que devien al senyor directe. Confessió que es duia a terme davant de notari i era obligada sempre que el senyor ho exigís. D'aquesta forma el senyor directe garantia el manteniment del seu dret de cobrament del cens establert i, alhora, identificava si s'havien dut a terme transmissions per a les quals tenia dret de cobrar el lluïsme, que era la quantitat que corresponia al senyor quan l'emfiteuta havia fet un traspàs onerós del bé.

Com podem observar en el breu text que hem transcrit com a exemple de confessió, la informació que proporciona el capbreu és d'una gran riquesa, no tant sols en relació als béns immobles. Un fet que fa aquests documents altament valuosos com a font històrica.

Quants som? On som?

En les entrades anteriors hem comentat documents que ens ofereixen referències bàsicament de caire individual o a nivell familiar: el naixement i el matrimoni.

Actualment estem acostumats que l'administració pública disposi de les nostres dades en quan a filiació, lloc de naixement, estudis, residència, etc. Són les dades que podem trobar al padró d'habitants, per exemple, o al cens electoral a partir d'una edat determinada. Però això no ha estat sempre així.

Hem d'esperar a ben entrat el segle XIX quan es farà el primer cens de població amb la finalitat estadística que ara ens és familiar. Serà el 1857 quan es regularà legalment l'elaboració de censos i padrons d'habitants i es farà el primer sota aquesta regulació, si bé hi haurà canvis metodològics importants al llarg dels anys. Després seguiran els de 1860, 1877, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991...

Així, com podem saber quants érem i on érem en dates anteriors a les d'aquests censos? Tenim dos antecedents: el cens d'Aranda, de 1768, i el de Floridablanca, de 1787. Tant el comte d'Aranda com el marquès de Floridablanca responen al perfil d'aristòcrata il·lustrat del segle XVIII que des del seu càrrec polític enceten actuacions modernitzadores de l'administració pública.

Tenim dades de més enllà? Si reculem fins el 1368 trobarem els recomptes de població que ens ofereixen els fogatges. No són censos en el sentit que els entenem ara i no tenen una regularitat en la seva realització. Neixen amb una finalitat fiscal per tal de proveir de recursos el patrimoni reial.

Entre uns i altres fogatges hi ha diferències importants en quan als criteris per a la seva confecció i pel que fa al repartiment de les càrregues fiscals relacionades. En tot cas, com indica el nom, es comptabilitzen focs o cases, fet que permet una certa aproximació al nombre d'habitants d'un indret, però sempre de manera estimativa, segons el nombre de persones que fixem com a mitjana per foc i, tenint en compte el seu caràcter fiscal, cal contemplar també la possible ocultació.

Dins els arxius parroquials novament trobem un tipus de document que ens donarà pistes sobre els habitants d'un lloc, el seu nom, el de la seva casa, a vegades professió, etc. Això sí, sempre referit als majors de set anys, que era l'edat en la qual els nens i nenes prenien la primera comunió.

Ens referim a les anomenades llibretes de comunió o de compliment pasqual, que trobem habitualment a partir del segle XVI.

Es tracta d'un document senzill en el seu format, que no forma part dels llibres sagramentals com els de baptismes, matrimonis i defuncions, però amb una gran riquesa informativa. La seva funció original era el control sobre els integrants de la parròquia pel que feia a la seva obligació anual de combregar.

Agafarem com a exemple dues d'aquestes llibretes de l'Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gelida. En aquest cas corresponen als anys 1578 i a 1605 i ens permeten veure el potencial de cara al coneixement de la població de forma força detallada, no solament en quan al nombre de persones, sinó d'altres aspectes com la distribució i nom de les cases, oficis, etc.

La llibreta està formada habitualment per uns plecs de paper plegats per la meitat i cosits. Com es pot veure a les imatges, en alguns caos la conservació és delicada, però es poden llegir amb certa facilitat. Agafarem com a exemple la de 1605, de lectura més fàcil.

En les dues pàgines que mostrem s'esmenten onze cases: casa d'en Terme de la Parra, casa de Joan Mas, casa d'Onofre Gana, casa de la senyora marquesa on està Antoni Llunell, casa de mestre Bernat Salvany...lo molí de la Noya.

En cada cas trobem al peu del nom de la casa, que habitualment apareixen ordenades per barris i en un sentit geogràfic, el nom de les persones que l'habiten i el parentiu amb el cap de casa. A vegades s'esmenta l'ofici, com ara teixidor, fuster, mosso...

Més enllà de la funció per a la qual van ser creades, aquestes llibretes constitueixen sovint un dels primers rastres que ens dibuixen la fesomia d'un poble i la imatge dels seus habitants.

El matrimoni: un contracte

En el post anterior ja vam fer referència a la importància social del matrimoni en relació a aspectes tant rellevants com el control de la reproducció i el patrimoni familiar. Ho fèiem a partir de la inscripció en el llibre sagramental de Matrimonis que podem trobar als arxius parroquials.

Però la transcendència del matrimoni era i és prou gran com per generar molts més rastres i fora de l'àmbit eclesiàstic, fins hi tot molt abans de la secularització i la possibilitat dels matrimonis civils. Un d'aquests rastres són els capítols matrimonials. Tot i que avui són pràcticament en desús, els trobem al llarg de força segles.

Per entendre la seva funció i el perquè de la seva llarga existència cal que tinguem en compte que el sistema d'herència català es basa l'herència indivisa, a favor del primogènit. Aquest fet introdueix un esquema familiar en el qual apareixen diverses figures:

• L'hereu. Com ja hem comentat, la seva figura va lligada a la primogenitura (el primer fill mascle) i és aquell que rebrà el patrimoni en substitució del difunt i totes les seves obligacions, encarnant la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar. 
• La pubilla. Forma amb la que es denomina la dona quan és instituïda hereva. 
• El cabaler, cabalera o fadristern. Forma amb la que es denomina els fills que no són instituïts hereus. Rebran el seu dret hereditari en el moment de casar-se o bé a la mort dels pares. Aquesta part de l'herència la coneixem com a llegítima. 
• El pubill. Forma amb la que es denomina un fill no instituït hereu quan es casa amb una pubilla. 

Aquestes diferents figures plantegen la possibilitat de diverses estratègies matrimonials, segons l'hereu es casi amb una cabalera o amb una pubilla, o bé una pubilla amb un cabaler. Podríem esmentar altres combinacions, com el matrimoni entre un hereu vidu i una cabalera o una pubilla, una pubilla vídua amb un cabaler, etc.

Tenint en compte que l'estratègia s'orienta a assegurar la continuïtat del patrimoni familiar i alhora, la successió, és quan es planteja la necessitat de normalitzar el seu funcionament. I aquí apareixen els capítols matrimonials, que hem d'entendre com a contractes matrimonials en els quals s'estableixen els compromisos de totes les parts. 

Portada d'uns capítols matrimonials de 1828

Tot i que al llarg del temps els capítols presenten modificacions en la seva estructura, aquesta es caracteritzar per incloure un conjunt de clàusules entre les que en destaquem les més habituals, si bé no sempre són totes presents:

• L'heretament, on es garanteix a la noia que entra a la casa que, efectivament, el seu futur marit ostenta la condició d'hereu i serà el perceptor dels béns. Ella per la seva banda aportarà un dot que haurà d'estar en consonància amb la condició de la casa on entra. 
• La constitució del dot. Com que per la seva condició de cabalera no pot aportar el patrimoni familiar, atès que aquest correspon al seu germà, la noia que entra a la casa aporta una quantitat en diner que li és donada pels seus pares o, si aquests són morts, pel seu germà hereu. Aquí també s'especificava la forma cóm es pagaria. En el cas d'un matrimoni entre una pubilla i un pubill, aquest aportaria habitualment béns que es coneixen com a aixovar. 
• La clàusula on s'especifica l'aportació del dot per part de l'esposa a la família del marit, el qual en serà l'administrador. Aquest podia ser retornat si es donava el cas. 
• La carta dotal i augment de dot o escreix. Consisteix en la donació que fa el marit a la muller, sempre que aquesta hagi aportat el dot, que en certa forma es veu així compensada. Si no s'ha establert cap altra condició, a la mort del marit la muller passa a ser-ne usufructuària. 
• En el cas que la família no fes efectiu el dot en el moment de signar els capítols, la família reconeixia el deute contret, fent promesa de pagament. 
• Les fórmules de distribució i compensació de l'herència donaven lloc a una clàusula en la qual la filla que deixava la casa renunciava als drets sobre la casa d'origen, de la que ja havia rebut el que li corresponia, tancant així la relació econòmica amb la seva família, més enllà de les relacions afectives. 
• D'acord amb la voluntat de preservar el patrimoni i la seva continuïtat futura, s'establia habitualment ja el compromís de fer hereu el futur primogènit. 
• Davant la possibilitat de trencament entre el moment de les esposalles i les noces, es definien les possibles penes i fiances per ambdues parts. 
• Finalment podem trobar també la renúncia explícita a drets que podien perjudicar el sistema de l'hereu, lligats a aspectes com la mort sense testament, la mort de l'hereu, etc. 

Com es pot entreveure, es tracta d'un rastre, d'una informació, que va més enllà dels aspectes jurídics i ens permet una visió molt àmplia de les relacions familiars, els patrimonis familiars i la seva composició, del paper de la dona, de la història familiar, etc.

El matrimoni

Ja vam comentar en el post anterior com a partir del Concili de Trento, el 1563, es fan obligatoris a les parròquies els llibres de baptismes, defuncions i matrimonis. Avui ens referirem a aquests darrers. No són l'únic rastre que ens permet seguir la vida de les parelles ja que el matrimoni ha donat lloc a la creació d'altres tipus de documents. Nogensmenys el matrimoni, més enllà de l'amor (un concepte que donaria molt que parlar en la seva evolució històrica), és considerat socialment com un contracte en el qual es veu sovint implicat el patrimoni de les famílies de provinença dels contraents i, a més, està estretament vinculat a control de la reproducció i per tant, a la continuïtat familiar.

Veiem la transcripció d'una inscripció de matrimoni, a la imatge superior, en aquest cas de 1750 a la parròquia de Sant Pere de Gelida:

Als vint-i-cinc del mes de setembre de l'any de mil set-cents cinquanta, havent fet les tres acostumades amonestacions en tres dies festius l'última de les quals que fou el dia trenta d'agost de dit any en la missa major a l'hora de l'ofertori i no constant d'algun impediment, jo l'infrascrit amb llicència del reverent Pere Joan Grau prevere, rector de la parroquial església de Sant Pere de Gelida, per oficiar el matrimoni celebrador entre Jaume Torrents, fadrí, pagès habitant de aquesta part en deu anys en la parròquia de Santa Maria de Corbera, bisbat de Barcelona, fill emperò legítim i natural de Miquel Torrents, pagès de la parròquia de Mediona, del predit bisbat, i de Rosa Torrents i Poch, cònjuges difunts d'una part; i de Maria Àngela Canals, donzella, filla legítima i natural de Josep Canals, pagès de la present parròquia, i de Maria Canals i Oller, cònjuges vivint, de part altra. Havent-los interrogat i entès el mutu consentiment de dits contraents per paraules de present els he unit en matrimoni segons ritus i cerimònia de nostra mare l'Església, essent presents per testimonis Francesc Llopart i Antoni Rossell, tots fadrins pagesos de dita parròquia de Gelida. Així és.
Josep Bas, vicari de Sant Pere de Gelida

A diferència de les inscripcions de baptisme, aquí trobem una informació molt extensa i detallada tant pel que fa als contraents com a les seves respectives famílies. El tractament d'aquestes dades ofereix una informació clau, també des del punt de vista genealògic, però que globalment ens permeten obtenir una radiografia detallada de molts aspectes de la vida de cada moment, ja siguin circumstàncies molt concretes, com el matrimoni Pasqual – Llopart, que documentem a Gelida el 3 de gener de 1718 in articulo mortis, estant dit Llopart mol malalt en perill imminent de la vida, o per les que ens ofereix l'explotació massiva de les dades.

Per exemple, en el període al que correspon la inscripció que hem transcrit completa, entre 1750 i 1774, a Gelida tenen lloc 106 matrimonis amb un màxim de 9 el 1768. Del total de matrimonis del període, 3 són entre contraents vidus, 7 entre vidu i donzella i 6 entre fadrí i vídua. És una estadística que podem analitzar al llarg de tot el temps i pràcticament parròquia a parròquia, que ens aporta dades, entre d'altres, sobre la condició de la dóna vídua, molt sovint abocada a la pobresa. Pel que fa als vidus, aquests hi esdevenen sovint per la mort de la dona com a conseqüència del part, havent d'assumir en alguns casos la criança dels fills supervivents.

Ja hem comentat que en el cas dels matrimonis la documentació que es genera és força nombrosa i diversa i en trobem tant en l'àmbit eclesiàstic com en el notarial, que comentarem el proper dia.

Seguint amb la documentació eclesiàstica referida al matrimoni cal fer esment dels anomenats Llibres d'esponsalles. Es tracte del registre amb noms i cognoms de la parella contraent i dels pares respectius, amb indicació d'origen i ofici, i de la quantitat que havien abonat pel dret de casament i a benefici del manteniment de la catedral de Barcelona. Podien ser 12 lliures per un noble, 4 sous per un cisteller i res pels més pobres i afectava a tots els matrimonis que es feien a la diòcesi.

Aquest registre, amb una extensió que cobreix pràcticament cinc segles, de 1451 a 1905, ha donat lloc a un dels exemples més clars d'explotació massiva de dades, del rastre, a la manera com es fa avui en els entorns de les tecnologies de la informació. En aquest cas el Centre d'Estudis Demogràfics i el Computer Vision Center de la Universitat Autònoma de Barcelona han desenvolupat un projecte (Five Centuries of Marriage) que ha permès crear una base de dades a partir de la informació dels 244 llibres manuscrits i els més de 600.000 registres que contenen.

Us presentem aquí dos gràfics en els quals es poden veure alguns exemples del contingut dels registres, així com algunes indicacions de la forma com s'han processat i es recuperen informàticament els continguts un cop digitalitzats.

Si ho voleu conèixer més de prop, podeu consultar l'article complet des d'aquest enllaç o en el vídeo amb la notícia on s'explica el projecte.