Propietats: Què tenim? Com ho tenim? Què hi tenim?

Qualsevol de nosaltres que siguem propietaris d'un habitatge tindrem un document (l'escriptura notarial) que en dona fe. Escriptura que farà referència al protocol notarial en el qual consta i alhora s'acredita la nostra titularitat.

Però si retrocedim en el temps ens trobarem amb situacions força més complicades pel que fa a la propietat o, si volem ser més precisos, a la possessió i explotació de bens, ja sigui una casa o un camp, posem per cas.

Fem un salt fins a finals del segle XVI, per exemple, tot i que el que comentarem ho trobarem des de l'època feudal fins a l'extinció dels drets senyorials, ja ben avançat el segle XIX. Escollim en aquest cas un tipus de document avui totalment en desús, però de gran importància per conèixer molts detalls sobre les persones, els bens, la seva possessió, la seva explotació, etc.: el capbreu.

El que per a nosaltres avui és relativament simple, com tenir la propietat plena o compartida en algun percentatge amb altres titulars, es complica quan ens traslladem al món feudal. Per quina raó? Per l'existència de dos formes de propietat o domini sobre un bé immoble que avui ens poden resultar d'allò més estranyes: el domini directe i el domini útil.

Què significa això? Un fet tant singular com que sobre un mateix bé immoble hi ha dos tipus de propietat, l'una depenent de l'altra. Veiem un exemple. El 1598 Eloi Llopard, fuster, i Francesca Gana, muller, declaren posseir "Tota aquella part de casa de pertinences del mas Papiol a la plaça de l’església de St. Miquel. Limita a l'Est amb tinences de Bernat Salvany, teixidor, al Sud amb el camí que va del castell de Gelida a l’església de Sant Miquel, a l'Oest amb honors de Joan Martí i al Nord amb honors de Bernat Salvany. Peça de terra dita lo Ferriginal: Est amb honors seus i de Marquesa Despalau que foren de Bartomeu Torrents, Sud amb l’oliverar de Joan Mas, Oest amb honors dels cònjuges Elies i part amb honors de la vídua Boixó i al Nord amb el cementiri de l’església de Sant Miquel i part amb l’església de Sant Miquel."

Pàgina d'un capbreu de Gelida, de 1598

Aquesta declaració no és exactament el mateix que una escriptura actual ja que en aquest cas ni l'Eloi ni la Francesca en són propietaris en el sentit que ho podem entendre avui. En el seu cas direm que en tenen el domini útil, però el domini directe correspondrà a un altre titular: aquell que tingui els drets senyorials i que en el seu moment va fer l'establiment del bé immoble en favor d'algú.

Prenguem per cas que el senyor de Gelida, en un moment determinat, va concedir a un avantpassat de l'Eloi o la Francesca el domini útil de la casa i de la terra que esmenten ambdós en la seva confessió. No significa que els vengués aquestes propietats, sinó que les hi va concedir a perpetuïtat a canvi d'una entrada inicial i un cens anual, també perpetu. D'aquesta manera el posseïdor del domini útil podrà fer ús del bé tant per a la seva explotació com per a transmetre'l en herència als seus successors, com fins hi tot vendre'l, tot i que amb algunes condicions i obligacions. Però el domini directe sempre serà a mans de qui va fer l'establiment, és a dir, la concessió. En aquest cas el senyor de Gelida en el moment de l'establiment, i després, els seus successors.

Veiem que a canvi del domini útil cal fer, però, el pagament anual d'un cens. Pot ser una quantitat en diners, un tribut en espècie o una combinació d'ambdós. Per exemple, el pagament anual de cinc sous i dues gallines, que habitualment es fixava per a una data assenyalada de l'any, ja fos Nadal o una festivitat de la localitat.

Per tant tenim que l'emfiteuta és aquell que posseeix el domini útil sobre un bé immoble, que li ha estat concedit pel senyor directe a canvi d'un cens. Un procés que s'escripturava en un document conegut com a carta precària o establiment.

I el capbreu? En aquest context, era imprescindible que el senyor directe mantingués i acredités la possessió, de la possible prescripció de la qual se'n podria aprofitar el beneficiari de l'establiment. Per això era obligat capbrevar en períodes inferiors als trenta anys, en el cas dels senyors laics. I en què consistia capbrevar?

Capbrevar era la confessió que havien de fer els emfiteutes reconeixent les prestacions que devien al senyor directe. Confessió que es duia a terme davant de notari i era obligada sempre que el senyor ho exigís. D'aquesta forma el senyor directe garantia el manteniment del seu dret de cobrament del cens establert i, alhora, identificava si s'havien dut a terme transmissions per a les quals tenia dret de cobrar el lluïsme, que era la quantitat que corresponia al senyor quan l'emfiteuta havia fet un traspàs onerós del bé.

Com podem observar en el breu text que hem transcrit com a exemple de confessió, la informació que proporciona el capbreu és d'una gran riquesa, no tant sols en relació als béns immobles. Un fet que fa aquests documents altament valuosos com a font històrica.

Quants som? On som?

En les entrades anteriors hem comentat documents que ens ofereixen referències bàsicament de caire individual o a nivell familiar: el naixement i el matrimoni.

Actualment estem acostumats que l'administració pública disposi de les nostres dades en quan a filiació, lloc de naixement, estudis, residència, etc. Són les dades que podem trobar al padró d'habitants, per exemple, o al cens electoral a partir d'una edat determinada. Però això no ha estat sempre així.

Hem d'esperar a ben entrat el segle XIX quan es farà el primer cens de població amb la finalitat estadística que ara ens és familiar. Serà el 1857 quan es regularà legalment l'elaboració de censos i padrons d'habitants i es farà el primer sota aquesta regulació, si bé hi haurà canvis metodològics importants al llarg dels anys. Després seguiran els de 1860, 1877, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981, 1991...

Així, com podem saber quants érem i on érem en dates anteriors a les d'aquests censos? Tenim dos antecedents: el cens d'Aranda, de 1768, i el de Floridablanca, de 1787. Tant el comte d'Aranda com el marquès de Floridablanca responen al perfil d'aristòcrata il·lustrat del segle XVIII que des del seu càrrec polític enceten actuacions modernitzadores de l'administració pública.

Tenim dades de més enllà? Si reculem fins el 1368 trobarem els recomptes de població que ens ofereixen els fogatges. No són censos en el sentit que els entenem ara i no tenen una regularitat en la seva realització. Neixen amb una finalitat fiscal per tal de proveir de recursos el patrimoni reial.

Entre uns i altres fogatges hi ha diferències importants en quan als criteris per a la seva confecció i pel que fa al repartiment de les càrregues fiscals relacionades. En tot cas, com indica el nom, es comptabilitzen focs o cases, fet que permet una certa aproximació al nombre d'habitants d'un indret, però sempre de manera estimativa, segons el nombre de persones que fixem com a mitjana per foc i, tenint en compte el seu caràcter fiscal, cal contemplar també la possible ocultació.

Dins els arxius parroquials novament trobem un tipus de document que ens donarà pistes sobre els habitants d'un lloc, el seu nom, el de la seva casa, a vegades professió, etc. Això sí, sempre referit als majors de set anys, que era l'edat en la qual els nens i nenes prenien la primera comunió.

Ens referim a les anomenades llibretes de comunió o de compliment pasqual, que trobem habitualment a partir del segle XVI.

Es tracta d'un document senzill en el seu format, que no forma part dels llibres sagramentals com els de baptismes, matrimonis i defuncions, però amb una gran riquesa informativa. La seva funció original era el control sobre els integrants de la parròquia pel que feia a la seva obligació anual de combregar.

Agafarem com a exemple dues d'aquestes llibretes de l'Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gelida. En aquest cas corresponen als anys 1578 i a 1605 i ens permeten veure el potencial de cara al coneixement de la població de forma força detallada, no solament en quan al nombre de persones, sinó d'altres aspectes com la distribució i nom de les cases, oficis, etc.

La llibreta està formada habitualment per uns plecs de paper plegats per la meitat i cosits. Com es pot veure a les imatges, en alguns caos la conservació és delicada, però es poden llegir amb certa facilitat. Agafarem com a exemple la de 1605, de lectura més fàcil.

En les dues pàgines que mostrem s'esmenten onze cases: casa d'en Terme de la Parra, casa de Joan Mas, casa d'Onofre Gana, casa de la senyora marquesa on està Antoni Llunell, casa de mestre Bernat Salvany...lo molí de la Noya.

En cada cas trobem al peu del nom de la casa, que habitualment apareixen ordenades per barris i en un sentit geogràfic, el nom de les persones que l'habiten i el parentiu amb el cap de casa. A vegades s'esmenta l'ofici, com ara teixidor, fuster, mosso...

Més enllà de la funció per a la qual van ser creades, aquestes llibretes constitueixen sovint un dels primers rastres que ens dibuixen la fesomia d'un poble i la imatge dels seus habitants.

El matrimoni: un contracte

En el post anterior ja vam fer referència a la importància social del matrimoni en relació a aspectes tant rellevants com el control de la reproducció i el patrimoni familiar. Ho fèiem a partir de la inscripció en el llibre sagramental de Matrimonis que podem trobar als arxius parroquials.

Però la transcendència del matrimoni era i és prou gran com per generar molts més rastres i fora de l'àmbit eclesiàstic, fins hi tot molt abans de la secularització i la possibilitat dels matrimonis civils. Un d'aquests rastres són els capítols matrimonials. Tot i que avui són pràcticament en desús, els trobem al llarg de força segles.

Per entendre la seva funció i el perquè de la seva llarga existència cal que tinguem en compte que el sistema d'herència català es basa l'herència indivisa, a favor del primogènit. Aquest fet introdueix un esquema familiar en el qual apareixen diverses figures:

• L'hereu. Com ja hem comentat, la seva figura va lligada a la primogenitura (el primer fill mascle) i és aquell que rebrà el patrimoni en substitució del difunt i totes les seves obligacions, encarnant la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar. 
• La pubilla. Forma amb la que es denomina la dona quan és instituïda hereva. 
• El cabaler, cabalera o fadristern. Forma amb la que es denomina els fills que no són instituïts hereus. Rebran el seu dret hereditari en el moment de casar-se o bé a la mort dels pares. Aquesta part de l'herència la coneixem com a llegítima. 
• El pubill. Forma amb la que es denomina un fill no instituït hereu quan es casa amb una pubilla. 

Aquestes diferents figures plantegen la possibilitat de diverses estratègies matrimonials, segons l'hereu es casi amb una cabalera o amb una pubilla, o bé una pubilla amb un cabaler. Podríem esmentar altres combinacions, com el matrimoni entre un hereu vidu i una cabalera o una pubilla, una pubilla vídua amb un cabaler, etc.

Tenint en compte que l'estratègia s'orienta a assegurar la continuïtat del patrimoni familiar i alhora, la successió, és quan es planteja la necessitat de normalitzar el seu funcionament. I aquí apareixen els capítols matrimonials, que hem d'entendre com a contractes matrimonials en els quals s'estableixen els compromisos de totes les parts. 

Portada d'uns capítols matrimonials de 1828

Tot i que al llarg del temps els capítols presenten modificacions en la seva estructura, aquesta es caracteritzar per incloure un conjunt de clàusules entre les que en destaquem les més habituals, si bé no sempre són totes presents:

• L'heretament, on es garanteix a la noia que entra a la casa que, efectivament, el seu futur marit ostenta la condició d'hereu i serà el perceptor dels béns. Ella per la seva banda aportarà un dot que haurà d'estar en consonància amb la condició de la casa on entra. 
• La constitució del dot. Com que per la seva condició de cabalera no pot aportar el patrimoni familiar, atès que aquest correspon al seu germà, la noia que entra a la casa aporta una quantitat en diner que li és donada pels seus pares o, si aquests són morts, pel seu germà hereu. Aquí també s'especificava la forma cóm es pagaria. En el cas d'un matrimoni entre una pubilla i un pubill, aquest aportaria habitualment béns que es coneixen com a aixovar. 
• La clàusula on s'especifica l'aportació del dot per part de l'esposa a la família del marit, el qual en serà l'administrador. Aquest podia ser retornat si es donava el cas. 
• La carta dotal i augment de dot o escreix. Consisteix en la donació que fa el marit a la muller, sempre que aquesta hagi aportat el dot, que en certa forma es veu així compensada. Si no s'ha establert cap altra condició, a la mort del marit la muller passa a ser-ne usufructuària. 
• En el cas que la família no fes efectiu el dot en el moment de signar els capítols, la família reconeixia el deute contret, fent promesa de pagament. 
• Les fórmules de distribució i compensació de l'herència donaven lloc a una clàusula en la qual la filla que deixava la casa renunciava als drets sobre la casa d'origen, de la que ja havia rebut el que li corresponia, tancant així la relació econòmica amb la seva família, més enllà de les relacions afectives. 
• D'acord amb la voluntat de preservar el patrimoni i la seva continuïtat futura, s'establia habitualment ja el compromís de fer hereu el futur primogènit. 
• Davant la possibilitat de trencament entre el moment de les esposalles i les noces, es definien les possibles penes i fiances per ambdues parts. 
• Finalment podem trobar també la renúncia explícita a drets que podien perjudicar el sistema de l'hereu, lligats a aspectes com la mort sense testament, la mort de l'hereu, etc. 

Com es pot entreveure, es tracta d'un rastre, d'una informació, que va més enllà dels aspectes jurídics i ens permet una visió molt àmplia de les relacions familiars, els patrimonis familiars i la seva composició, del paper de la dona, de la història familiar, etc.

El matrimoni

Ja vam comentar en el post anterior com a partir del Concili de Trento, el 1563, es fan obligatoris a les parròquies els llibres de baptismes, defuncions i matrimonis. Avui ens referirem a aquests darrers. No són l'únic rastre que ens permet seguir la vida de les parelles ja que el matrimoni ha donat lloc a la creació d'altres tipus de documents. Nogensmenys el matrimoni, més enllà de l'amor (un concepte que donaria molt que parlar en la seva evolució històrica), és considerat socialment com un contracte en el qual es veu sovint implicat el patrimoni de les famílies de provinença dels contraents i, a més, està estretament vinculat a control de la reproducció i per tant, a la continuïtat familiar.

Veiem la transcripció d'una inscripció de matrimoni, a la imatge superior, en aquest cas de 1750 a la parròquia de Sant Pere de Gelida:

Als vint-i-cinc del mes de setembre de l'any de mil set-cents cinquanta, havent fet les tres acostumades amonestacions en tres dies festius l'última de les quals que fou el dia trenta d'agost de dit any en la missa major a l'hora de l'ofertori i no constant d'algun impediment, jo l'infrascrit amb llicència del reverent Pere Joan Grau prevere, rector de la parroquial església de Sant Pere de Gelida, per oficiar el matrimoni celebrador entre Jaume Torrents, fadrí, pagès habitant de aquesta part en deu anys en la parròquia de Santa Maria de Corbera, bisbat de Barcelona, fill emperò legítim i natural de Miquel Torrents, pagès de la parròquia de Mediona, del predit bisbat, i de Rosa Torrents i Poch, cònjuges difunts d'una part; i de Maria Àngela Canals, donzella, filla legítima i natural de Josep Canals, pagès de la present parròquia, i de Maria Canals i Oller, cònjuges vivint, de part altra. Havent-los interrogat i entès el mutu consentiment de dits contraents per paraules de present els he unit en matrimoni segons ritus i cerimònia de nostra mare l'Església, essent presents per testimonis Francesc Llopart i Antoni Rossell, tots fadrins pagesos de dita parròquia de Gelida. Així és.
Josep Bas, vicari de Sant Pere de Gelida

A diferència de les inscripcions de baptisme, aquí trobem una informació molt extensa i detallada tant pel que fa als contraents com a les seves respectives famílies. El tractament d'aquestes dades ofereix una informació clau, també des del punt de vista genealògic, però que globalment ens permeten obtenir una radiografia detallada de molts aspectes de la vida de cada moment, ja siguin circumstàncies molt concretes, com el matrimoni Pasqual – Llopart, que documentem a Gelida el 3 de gener de 1718 in articulo mortis, estant dit Llopart mol malalt en perill imminent de la vida, o per les que ens ofereix l'explotació massiva de les dades.

Per exemple, en el període al que correspon la inscripció que hem transcrit completa, entre 1750 i 1774, a Gelida tenen lloc 106 matrimonis amb un màxim de 9 el 1768. Del total de matrimonis del període, 3 són entre contraents vidus, 7 entre vidu i donzella i 6 entre fadrí i vídua. És una estadística que podem analitzar al llarg de tot el temps i pràcticament parròquia a parròquia, que ens aporta dades, entre d'altres, sobre la condició de la dóna vídua, molt sovint abocada a la pobresa. Pel que fa als vidus, aquests hi esdevenen sovint per la mort de la dona com a conseqüència del part, havent d'assumir en alguns casos la criança dels fills supervivents.

Ja hem comentat que en el cas dels matrimonis la documentació que es genera és força nombrosa i diversa i en trobem tant en l'àmbit eclesiàstic com en el notarial, que comentarem el proper dia.

Seguint amb la documentació eclesiàstica referida al matrimoni cal fer esment dels anomenats Llibres d'esponsalles. Es tracte del registre amb noms i cognoms de la parella contraent i dels pares respectius, amb indicació d'origen i ofici, i de la quantitat que havien abonat pel dret de casament i a benefici del manteniment de la catedral de Barcelona. Podien ser 12 lliures per un noble, 4 sous per un cisteller i res pels més pobres i afectava a tots els matrimonis que es feien a la diòcesi.

Aquest registre, amb una extensió que cobreix pràcticament cinc segles, de 1451 a 1905, ha donat lloc a un dels exemples més clars d'explotació massiva de dades, del rastre, a la manera com es fa avui en els entorns de les tecnologies de la informació. En aquest cas el Centre d'Estudis Demogràfics i el Computer Vision Center de la Universitat Autònoma de Barcelona han desenvolupat un projecte (Five Centuries of Marriage) que ha permès crear una base de dades a partir de la informació dels 244 llibres manuscrits i els més de 600.000 registres que contenen.

Us presentem aquí dos gràfics en els quals es poden veure alguns exemples del contingut dels registres, així com algunes indicacions de la forma com s'han processat i es recuperen informàticament els continguts un cop digitalitzats.

Si ho voleu conèixer més de prop, podeu consultar l'article complet des d'aquest enllaç o en el vídeo amb la notícia on s'explica el projecte.

El primer rastre

L'ús actual de les xarxes socials fa que no sigui estrany rebre de tant en tant un missatge d'algun amic o parent amb la imatge d'algun infant acabat de néixer, per informar-nos de l'esdeveniment, habitualment abans de qualsevol altre tràmit burocràtic pel que fa al registre documental de la criatura. Però quin seria el rastre d'aquest esdeveniment uns segles enrere? On el trobaríem?

Comptem amb un tipus de document que es remunta en el seu origen  al'època medieval, però dels que a Catalunya conservem exemplars a partir del segle XV: el llibre de baptismes.

Serà sobre tot a partir del segle XVI que la seva presència es fa habitual i, especialment, a partir del Concili de Trento, el 1563, quan s'estableix que de forma obligatòria tots els rectors de les parròquies han de portar els llibres de baptismes, defuncions i matrimonis.

El llibre de baptismes serà el registre clau de la identitat i filiació de les persones durant molt de temps, fins que el 1870 es creà el Registre Civil.

Prenem com a exemple un llibre de baptismes de la parròquia de Sant Pere de Pierola, que recull els portats a terme al llarg de quasi be un segle, des de 1603 a 1700. Aquí podem veure una de les primeres pàgines i l'exemple d'una de les primeres inscripcions en aquest llibre, de 21 de novembre de 1603.

Aquest seria un exemple d'inscripció molt concisa, però que en altres casos trobem complementada amb referències als oficis del pare i padrí. La transcripció, adaptada, diu:

A 21 de novembre de 1603 fou batejat un infant, fill de Salvador Pujol, del present terme de Sant Pere de Pierola, i de Coloma, muller seva. En foren padrins Toni Claramunt i Àngela Mata, tots de Pierola. Fou batejat per mi Rafael Mercer, rector de Pierola, amb els noms de Demià, Bartomeu.

Aparentment podem pensar que l'únic interès que pot tenir aquesta informació és la que ens pot interessar per a un estudi genealògic. Si bé això és cert, del tractament massiu de les dades, necessàriament traslladades a una base de dades, podem saber coses com:

• La filiació
• Procedència geogràfica dels pares
• Possibles relacions socials dels pares, segons els actuants com a padrins
• Els oficis del pare i del padrí
• Càlculs demogràfics: taxa de naixements, períodes de naixements dins de l'any, mortalitat, etc.
• La parròquia de residència dels pares i padrins
• El rector titular de la parròquia

Com veurem en altres programes, l'existència d'altres llibres de registre, com els de matrimonis i defuncions, en permeten posteriorment fer encreuaments de dades que amb els quals calcular l'edat dels pares, el temps transcorregut des del matrimoni fins al naixement dels fills, la mortalitat infantil, la mortalitat postpart, etc.

Posem alguns exemples extrets de diverses parròquies de l'Alt Penedès. Així, trobem que al llarg del segle XVII, un 45% de les defuncions registrades corresponen a albats. És a dir criatures que han mort abans de l'edat en la qual es considerava que assolia l'ús de raó.

Veiem, per exemple, el cas de Gelida. Al llarg dels segles XVI (amb un registre parcial), XVII i XVIII es registren 347, 1.530 i 2.215 baptismes respectivament.

D'entre aquests n'apareixen com a fills incògnits 11, 28 i 17, respectivament. En el conjunt, representen un 1,3%, però si ens fixem en el segle XVII, el percentatge s'eleva fins l'1,8%. Ho veiem, per exemple, en una inscripció del 12 d'abril de 1587, en una inscripció del bateig d'una nena "de la qual no es coneix ni pare ni mare". El 4 de febrer de 1645 bategen una nena "filla de la ventura...".

També es registren els baptismes de necessitat. El 14 de març de 1605 una àvia, Eulàlia Lleopada, bateja un nen que morí deu dies després. En altres casos serà la llevadora qui ho farà.

Igualment els registres ens mostren informació sobre parts múltiples, que són relativament freqüents:
3 al segle XVI, 8 al XVII, un dels quals triple, i 26 al XVIII. El 28 de març  es bategen tres nenes  nascudes del mateix part, filles de Francesc Sabat, pagès, i de la seva esposa Marianna.

Algunes inscripcions ens mostren la presència de tropes i de les seves famílies. Així es pot observar en la inscripció del 29 d'octubre de 1697 del bateig del fill de Baltasar Vayman "de nació alemany de la ciutat de Viena de Austria y vuy sargento de la compan ia del Capita Dn. Franco. Andreu Estan efer de nacio alemany... foren padrins Gregori Alebrin, farruel de dit tersio y Catharina muller sua, tots de nació alemny y naturals de la Ciutat de Viena de Austria".

Pot semblar un fet sorprenent, però és sovint a través dels llibres de baptismes que es fan visibles les dones dels soldats que corrien pel nostre territori al segle XVII i XVIII. No solament les dels comandaments sinó també les dels soldats, els seguien allà on anaven, hostatjant-se en les cases que els havien de donar alberg. Sovint trobem els membres de la família de la casa on s'estaven actuant com a padrins.

Què hi feien aquí les tropes d'origen alemany? El 1697 ens trobem immersos en la confrontació de la Lliga d'Augsburg, integrada per l'emperador Leopold I, Espanya, Suècia, els princeps alemanys i Holanda, en contra França.

Una nova temporada a Penedès gamma extra

L'octubre de 2012 vam encetar dins el magazín Penedès gamma extra, que s'emet de 9 a 12 del matí a Radio Vilafranca, l'espai dedicat a camins del Penedès amb història, que hem mantingut al llarg de tres temporades, en les quals hem presentat un total de 29 propostes. Aquesta temporada 2015 - 2016 encetem una nova sèrie sota el títol Rastres del passat, del qual també podreu seguir un resum de cada programa des d'aquest blog.

Rastres del passat

Segurament res com el cal·ligrama d'aquest poema de Joan Salvat Papasseit pugui expressar millor el significat de rastre. 

És amb la mateixa inconsciència que les formigues com el transcórrer de la nostra vida traça rastres. Una inconsciència a la que avui es fa referència sovint en relació al rastre que deixen constantment les nostres accions en el món de les tecnologies digitals. Per les nostres consultes a Internet, per les trucades fetes i rebudes al nostre telèfon mòbil, pels pagament amb la tarja de crèdit, pel pas pel peatge amb el nostre cotxe...

De forma natural, sense quasi ni aturar-nos a pensar-hi, tracem de forma constant i continuada el cal·ligrama de les nostres rutes, únicament que potser, no tant amigues com les de les formigues.

Però aquí parlarem de rastres del passat. I sorgeix la pregunta: quins són i on es troben els rastres del passat? Si els nostres avantpassats no vivien en un món digital, com el nostre, de quina manera es dibuixava el seu rastre? Aquesta és precisament la feina de l'historiador: descobridor i seguidor de rastres. Però no solament per seguir-lo, sinó també per comprendre'l.

Les nostres activitats, individuals i col·lectives configuren, d'entrada, el paisatge que ens envolta i una font per descobrir-los i estudiar-los és l'arqueologia. Aquí mirarem de seguir rastres més individualitzats, més personals, i per tant el nostre recurs habitual seran els documents.

En la nostra societat, i des de fa segles, indefectiblement quasi tots deixem traces de la nostre existència, que es recullen en documents, i en l'elaboració dels quals hem intervingut directa o indirectament. És a partir de la informació continguda en aquests documents que podem descobrir fets succeïts, conèixer aspectes de la vida de les persones, etc. Però aquesta informació, que vista en un sol document pot semblar irrellevant, es pot transformar en la clau per descobrir un fet o comprendre'n les seves causes.

Avui ens estem acostumant ja a veure com de dades aparentment insignificants es poden extreure conclusions molt rellevants. No fa massa setmanes el BBVA va presentar una radiografia de les despeses dels turistes estrangers a Espanya, construïda a partir del fet tant aparentment comú i insignificant com anar a comprar i pagar amb la tarja de crèdit. 

Una informació que individualment és poc significativa, tractada en massa i representada mitjançant un mapa sobre el que podem fer consultes pot esdevenir una informació cabdal. Podeu consultar el mapa des d'aquest enllaç.

Això és el que en els darrers temps hem sentit anomenar com a Big Data i relacionat, també, amb el que es coneix com a mineria de dades.

Es pot fer això amb els documents que hi ha als nostres arxius? Això és el que mirarem d'explicar al llarg de la temporada en aquesta sèrie que encetem avui. Els nostres arxius, amb documents des del segle IX, són centres de Big Data.